Giorgio Agamben: politica sense obra

Pensar una politica de la vida, i fer-ho desactivant la logica del poder, el control i la produccio d'una subjectivitat marcada per obligacions i imperatius. Pensar una politica de la vida com una politica sense obra ni operativitat, un espai politic per als kafkians, els Jakob von Gunten i els Bartleby que prefereixen no fer, ni obeir, ni produir. Aquesta es la gran questio que ens proposa el pensament de Giorgio Agamben. A partir d'una reelaboracio de la biopolitica de Foucault, Agamben desenvolupa una critica a la maquina politica d'Occident, que ha exercit el poder conformant i dividint la vida entre una vida politica dotada de sentit, i una altra nua, absurda i menyspreable: poble i multitud, ciutada i immigrant, ari i jueu. Agamben permet depassar aquests esquemes i pensar una politica de l'esser sense obra i una vida que trobi la seva politica en la destitucio de les formes de domini i en la inhabilitacio dels dispositius de subjectivacio. Una politica alliberadora que s'obri a l'us del cos, a la contemplacio, a la dansa i al joc.